Esclats/Éclats
Josep M. Sala-Valldaura
TERESA VALL PALOU, DRETURERAMENT
Segons la Bíblia, Déu creà el cel i la terra, féu la llum, separà les aigües i originà l’univers en sis dies. El setè descansà. I fou llavors quan, segle rere segle, els artistes emprengueren la tasca de continuar fent i refent, desfent i contrafent, sobrefent i ... Només a l’època moderna, alguns pintors, escultors i escriptors començaren a crear des del primer dia, sense prendre com a model o referent la realitat existent: llurs obres formaren tot de mons autònoms o independents, que no pretenien ni representar, ni simbolitzar, ni reproduir l’univers. El quefer artístic de Teresa Vall Palou pertany a aquesta creativitat característica de la modernitat, i s’adscriu, doncs, a aquesta colla d’autors que ideen i materialitzen mons altres, tot defugint la dependència d’una referència real.
En conseqüència, el llenguatge pictòric de Vall Palou s’escapa de tota mena de translació a un llenguatge verbal, perquè no hi trobem equivalents racionals o irracionals. L’artista catalana aspira a crear bellesa, una bellesa que l’espectador pugui sentir sense haver-hi de reflexionar. La preeminència és atorgada a la mirada, sense cap altre suport que el del sentit de la vista. Probablement, els ulls endeguin una resposta tàctil, en una sinestèsia que dupliqui un plaer del tot estètic.
No som, però, davant d’un art gestual o espontaneïsta. Ans al contrari, Teresa Vall Palou pren exemple de la paciència i l’habilitat dels artesans, i no solament mira de dominar les tècniques més complicades de la pintura, el gravat, l’escultura…, sinó que cada quadre és sotmès a un procés llarg, a còpia de dedicar-li moltes hores i durant molts de dies. Així, el que potser havia sorgit llençant una tinta o un color al capdamunt de la tela perquè s’escolés cap a la seva part inferior esdevé el motiu primer d’una labor llarga, feta tant de pauses com d’accions. Els quadres de Teresa Vall es fan, es desfan i es refan una i mil vegades.
Per això, la seva pintura es caracteritza per unes textures molt denses, assolides a còpia de sobreposar un bon nombre de capes, que fan desaparèixer la tela en benefici d’un esclat de gradacions de colors i formes, de matèria i relleus. En el procés, Vall Palou no oblida estructurar el treball bo i marcant els trets que garanteixin d’agombolar les parts amb el conjunt. D’aquesta manera, el desordre i l’ordre de la matèria pictòrica no deixen de retenir una harmonia última, que emmarcarà el resultat final.
Tot amb tot, i encara que la creativitat pictòrica de Teresa Vall Palou hagi mantingut una sola trajectòria al llarg dels anys, no podem bandejar les seves temptatives i consecucions en altres dominis de les arts plàstiques. Si ho féssim i les marginéssim, oblidaríem una característica bàsica de la voluntat estètica de l’artista: Vall Palou esmerça una bona part de l’activitat en aprendre i experimentar, a la recerca d’altres vehicles expressius i d’altres llenguatges. No és debades que faci servir la tècnica japonesa del raku a l’hora d’emular el poder creatiu del foc –tel·lúric i volcànic– en les seves peces de ceràmica.
Gràcies a una tal dedicació a l’experimentació, Vall Palou ha ampliat els suports: miralls i vidres, teles i papers... Pel que fa als gravats, als gofrats, a les litografies o a les xilografies, tendeix a barrejar diversos procediments en una mateixa obra, de manera que, per exemple, en un gofrat utilitza secundàriament la impressió per mitjà d’una planxa metàl·lica.
Tanmateix, em sembla observar tant en quadres com en estampes i objectes una única direcció, ferma i dreturera, que només es permet fer marrades en els canals de la transmissió: ja sigui pintant, ja sigui gravant o imprimint, Teresa Vall Palou encalça sempre la bellesa volent convocar un estímul genèsic o pristí. Els noms de les darreres exposicions –“Gènesi”, 2015; “Batecs”, 2016, i “Esclats/Éclats”, 2017– ho corroboren.
De vegades, la creació de l’artista de Lleida desemboca en una cal·ligrafia que recorda la pintura tradicional japonesa, ben lluny de la textura matèrica i cromàtica dels quadres. Tant se val!: sempre i tothora, Vall Palou farà ús d’un modus operandi propi dels artesans, però per a peces úniques, ja que avorreix la reproducció en sèrie.
Quan amplia la seva capacitat bo i realitzant llibres d’artista, aprèn a enquadernar i compaginar. Així, en un d’aquests llibres-objecte, Paret amb esquerdes, fet ensems amb Sala-Valldaura, hi empra la tècnica del rip, l’stencil i l’estampació en relleu amb poliestirè sobre paper Súper Alfa de 250 grams. Entre juliol de 2015 i abril de 2016, sorgí una obra d’únicament un parell d’exemplars, que, pel treball de les incisions, recorda Lucio Fontana. Amb el poeta Vicenç Altaió, Vall Palou realitzà Sobreamor, també un llibre d’artista de dos exemplars, on cal remarcar les gradacions dels vermells i dels negres, en un diàleg que se centra tant en la geografia del desig com en un espai comú, el del Marroc.
L’essencialisme no exclou pas l’elaboració parsimoniosa: Teresa Vall Palou fa feina en el seu taller fidel a unes conviccions que hom pot qualificar d’informalistes. Pel camí dreturer, mai no ha seguit les giragonses del mercat de l’art: des de bon començament, el seu és un informalisme –si cal adjectivar-lo– abstracte, gens gestual i més aviat matèric, almenys pel que fa a la pintura. Es tracta d’un art que es fa sense constrenyiments reflexius, atorgant la prioritat no pas a l’atzar –encara que no l’exclogui– sinó a la dedicació conjunta i mancomunada de les formes i les matèries, de les mans i els colors, del temps i els espais.
Segurament, per a un francès, l’obra de Vall Palou li farà avinent el “grattage” de Jean Fautrier o dels paisatges inexistents de Jean Dubuffet, entre els clàssics moderns. Els recorda per similitud de resultats, malgrat que els procediments de la catalana siguin ben distints: només grata per tal d’omplir o d’assenyalar contrasts, en un quefer personal i identificable, singular del tot, que converteix en obsessiu el desig de perfecció. Un llenguatge artístic que parla des de l’ambició estètica més alta.
Josep M. Sala-Valldaura
Josep M. Sala-Valldaura
TERESA VALL PALOU, DRETURERAMENT
Segons la Bíblia, Déu creà el cel i la terra, féu la llum, separà les aigües i originà l’univers en sis dies. El setè descansà. I fou llavors quan, segle rere segle, els artistes emprengueren la tasca de continuar fent i refent, desfent i contrafent, sobrefent i ... Només a l’època moderna, alguns pintors, escultors i escriptors començaren a crear des del primer dia, sense prendre com a model o referent la realitat existent: llurs obres formaren tot de mons autònoms o independents, que no pretenien ni representar, ni simbolitzar, ni reproduir l’univers. El quefer artístic de Teresa Vall Palou pertany a aquesta creativitat característica de la modernitat, i s’adscriu, doncs, a aquesta colla d’autors que ideen i materialitzen mons altres, tot defugint la dependència d’una referència real.
En conseqüència, el llenguatge pictòric de Vall Palou s’escapa de tota mena de translació a un llenguatge verbal, perquè no hi trobem equivalents racionals o irracionals. L’artista catalana aspira a crear bellesa, una bellesa que l’espectador pugui sentir sense haver-hi de reflexionar. La preeminència és atorgada a la mirada, sense cap altre suport que el del sentit de la vista. Probablement, els ulls endeguin una resposta tàctil, en una sinestèsia que dupliqui un plaer del tot estètic.
No som, però, davant d’un art gestual o espontaneïsta. Ans al contrari, Teresa Vall Palou pren exemple de la paciència i l’habilitat dels artesans, i no solament mira de dominar les tècniques més complicades de la pintura, el gravat, l’escultura…, sinó que cada quadre és sotmès a un procés llarg, a còpia de dedicar-li moltes hores i durant molts de dies. Així, el que potser havia sorgit llençant una tinta o un color al capdamunt de la tela perquè s’escolés cap a la seva part inferior esdevé el motiu primer d’una labor llarga, feta tant de pauses com d’accions. Els quadres de Teresa Vall es fan, es desfan i es refan una i mil vegades.
Per això, la seva pintura es caracteritza per unes textures molt denses, assolides a còpia de sobreposar un bon nombre de capes, que fan desaparèixer la tela en benefici d’un esclat de gradacions de colors i formes, de matèria i relleus. En el procés, Vall Palou no oblida estructurar el treball bo i marcant els trets que garanteixin d’agombolar les parts amb el conjunt. D’aquesta manera, el desordre i l’ordre de la matèria pictòrica no deixen de retenir una harmonia última, que emmarcarà el resultat final.
Tot amb tot, i encara que la creativitat pictòrica de Teresa Vall Palou hagi mantingut una sola trajectòria al llarg dels anys, no podem bandejar les seves temptatives i consecucions en altres dominis de les arts plàstiques. Si ho féssim i les marginéssim, oblidaríem una característica bàsica de la voluntat estètica de l’artista: Vall Palou esmerça una bona part de l’activitat en aprendre i experimentar, a la recerca d’altres vehicles expressius i d’altres llenguatges. No és debades que faci servir la tècnica japonesa del raku a l’hora d’emular el poder creatiu del foc –tel·lúric i volcànic– en les seves peces de ceràmica.
Gràcies a una tal dedicació a l’experimentació, Vall Palou ha ampliat els suports: miralls i vidres, teles i papers... Pel que fa als gravats, als gofrats, a les litografies o a les xilografies, tendeix a barrejar diversos procediments en una mateixa obra, de manera que, per exemple, en un gofrat utilitza secundàriament la impressió per mitjà d’una planxa metàl·lica.
Tanmateix, em sembla observar tant en quadres com en estampes i objectes una única direcció, ferma i dreturera, que només es permet fer marrades en els canals de la transmissió: ja sigui pintant, ja sigui gravant o imprimint, Teresa Vall Palou encalça sempre la bellesa volent convocar un estímul genèsic o pristí. Els noms de les darreres exposicions –“Gènesi”, 2015; “Batecs”, 2016, i “Esclats/Éclats”, 2017– ho corroboren.
De vegades, la creació de l’artista de Lleida desemboca en una cal·ligrafia que recorda la pintura tradicional japonesa, ben lluny de la textura matèrica i cromàtica dels quadres. Tant se val!: sempre i tothora, Vall Palou farà ús d’un modus operandi propi dels artesans, però per a peces úniques, ja que avorreix la reproducció en sèrie.
Quan amplia la seva capacitat bo i realitzant llibres d’artista, aprèn a enquadernar i compaginar. Així, en un d’aquests llibres-objecte, Paret amb esquerdes, fet ensems amb Sala-Valldaura, hi empra la tècnica del rip, l’stencil i l’estampació en relleu amb poliestirè sobre paper Súper Alfa de 250 grams. Entre juliol de 2015 i abril de 2016, sorgí una obra d’únicament un parell d’exemplars, que, pel treball de les incisions, recorda Lucio Fontana. Amb el poeta Vicenç Altaió, Vall Palou realitzà Sobreamor, també un llibre d’artista de dos exemplars, on cal remarcar les gradacions dels vermells i dels negres, en un diàleg que se centra tant en la geografia del desig com en un espai comú, el del Marroc.
L’essencialisme no exclou pas l’elaboració parsimoniosa: Teresa Vall Palou fa feina en el seu taller fidel a unes conviccions que hom pot qualificar d’informalistes. Pel camí dreturer, mai no ha seguit les giragonses del mercat de l’art: des de bon començament, el seu és un informalisme –si cal adjectivar-lo– abstracte, gens gestual i més aviat matèric, almenys pel que fa a la pintura. Es tracta d’un art que es fa sense constrenyiments reflexius, atorgant la prioritat no pas a l’atzar –encara que no l’exclogui– sinó a la dedicació conjunta i mancomunada de les formes i les matèries, de les mans i els colors, del temps i els espais.
Segurament, per a un francès, l’obra de Vall Palou li farà avinent el “grattage” de Jean Fautrier o dels paisatges inexistents de Jean Dubuffet, entre els clàssics moderns. Els recorda per similitud de resultats, malgrat que els procediments de la catalana siguin ben distints: només grata per tal d’omplir o d’assenyalar contrasts, en un quefer personal i identificable, singular del tot, que converteix en obsessiu el desig de perfecció. Un llenguatge artístic que parla des de l’ambició estètica més alta.
Josep M. Sala-Valldaura