Vall Palou
Josep Miquel Garcia
ABSTRACCIÓ CONSOLIDADA
La pintura abstracta al segle XX va seguir una evolució molt diferenciada en els seus propòsits i cronologies: deslliurament de la forma amb el cubisme, estructura i forma amb els constructivistes, formalisme amb els expressionistes abstractes, conceptualisme i semiòtica amb la pintura dels setanta i, quan s’anunciava la mort de la pintura a l’època postmoderna, l’abstracció reneix amb una nova embranzida teòrica, per part de filòsofs i crítics, i argumental, per part dels pintors.
Aquesta abstracció de la fi del segle, que atorga de sentit la pintura, té l’avantatge de consolidar-se amb aquest bagatge històric referenciat, a la vegada que es desenvolupa sense necessitat de respondre a teories i conceptes. És una manera de pintar que s’expressa en una llibertat no assolida pels seus predecessors. La pintura abstracta que consolida el nou segle té un nivell d’autonomia dels preceptes envejable.
La nova pintura abstracta no s’oposa a la figuració ni als nous mitjans alternatius ni a les noves tecnologies, té prou per desenvolupar-se com el fet de saber-se hereva d’una tradició tan excepcional, amb autors tan remarcables. Aquest llegat determina els seus postulats i la consolida.
En aquest context referencial se situa la determinació de la pintura de Vall Palou per constituir un estil basat en un expressionisme abstracte vigent i actual. A hores d’ara, després del camí reconegut i intens en la seva presència pública, es pot afirmar que la decisió d’optar per un llenguatge no representacional ha esdevingut ja la seva signatura, el seu estil, el sender per orientar-se i definir-se.
Fruint en la forma de configurar la superfície del quadre, Vall Palou pot ubicar-se en aquest concepte d’expressió abstracta, llunyana d’altres formes de no-figuració. Els seus camps de color no estan basats, per exemple, en l’estructura. No utilitza la composició com una normativa que faciliti la línia com un referent argumental. Ni l’espectre cromàtic és inductiu per albirar altres propòsits lírics. La seva pintura és l’expressió del procediment, de fer-se progressivament, a mesura que avança la constitució del quadre, de l’acumulació de pigments i textures, fins que pren la decisió que el quadre ja és l’obra.
Les pintures recents que ara exposa a la Biblioteca Pública de Lleida suposen la consolidació d’aquesta trajectòria iniciada amb empenta.
Corresponen a treballs datats en els últims dos anys i tenen la particularitat de situar-se en formats quadrats, sotmesos a l’acció de ser pintats amb llenguatges picturals exclusivament en un marge que va de la disposició cromàtica a la constitució de superfícies rítmiques perfilades per espirals concèntriques.
Sense la voluntat de trobar suport en la línia o l’estructura, Vall Palou radicalitza els referents de les seves obres, dotant-les exclusivament d’autonomia cromàtica.
La gamma tonal que fa servir ha sigut un fil conductor que la diferencia amb evidència d’altres autors. A l’utilitzar colors freds, elimina qualsevol possibilitat al·legòrica de referents a la naturalesa, i és Així com la seva pintura pren un camí de propietat; és pintura que no vol seguir només per la seva derivació complaent de colors ben harmonitzats, sinó per la sensació d’ésser abstraccions postpictòriques, del temps present quan després del mestratge de pintors gegantins de la tradició passada resta encara la possibilitat expressiva de representar el subjecte sense forma.
Josep Miquel Garcia
Delegat d’arts plàstiques de la Generalitat de Catalunya
Diari El Segre
Josep Miquel Garcia
ABSTRACCIÓ CONSOLIDADA
La pintura abstracta al segle XX va seguir una evolució molt diferenciada en els seus propòsits i cronologies: deslliurament de la forma amb el cubisme, estructura i forma amb els constructivistes, formalisme amb els expressionistes abstractes, conceptualisme i semiòtica amb la pintura dels setanta i, quan s’anunciava la mort de la pintura a l’època postmoderna, l’abstracció reneix amb una nova embranzida teòrica, per part de filòsofs i crítics, i argumental, per part dels pintors.
Aquesta abstracció de la fi del segle, que atorga de sentit la pintura, té l’avantatge de consolidar-se amb aquest bagatge històric referenciat, a la vegada que es desenvolupa sense necessitat de respondre a teories i conceptes. És una manera de pintar que s’expressa en una llibertat no assolida pels seus predecessors. La pintura abstracta que consolida el nou segle té un nivell d’autonomia dels preceptes envejable.
La nova pintura abstracta no s’oposa a la figuració ni als nous mitjans alternatius ni a les noves tecnologies, té prou per desenvolupar-se com el fet de saber-se hereva d’una tradició tan excepcional, amb autors tan remarcables. Aquest llegat determina els seus postulats i la consolida.
En aquest context referencial se situa la determinació de la pintura de Vall Palou per constituir un estil basat en un expressionisme abstracte vigent i actual. A hores d’ara, després del camí reconegut i intens en la seva presència pública, es pot afirmar que la decisió d’optar per un llenguatge no representacional ha esdevingut ja la seva signatura, el seu estil, el sender per orientar-se i definir-se.
Fruint en la forma de configurar la superfície del quadre, Vall Palou pot ubicar-se en aquest concepte d’expressió abstracta, llunyana d’altres formes de no-figuració. Els seus camps de color no estan basats, per exemple, en l’estructura. No utilitza la composició com una normativa que faciliti la línia com un referent argumental. Ni l’espectre cromàtic és inductiu per albirar altres propòsits lírics. La seva pintura és l’expressió del procediment, de fer-se progressivament, a mesura que avança la constitució del quadre, de l’acumulació de pigments i textures, fins que pren la decisió que el quadre ja és l’obra.
Les pintures recents que ara exposa a la Biblioteca Pública de Lleida suposen la consolidació d’aquesta trajectòria iniciada amb empenta.
Corresponen a treballs datats en els últims dos anys i tenen la particularitat de situar-se en formats quadrats, sotmesos a l’acció de ser pintats amb llenguatges picturals exclusivament en un marge que va de la disposició cromàtica a la constitució de superfícies rítmiques perfilades per espirals concèntriques.
Sense la voluntat de trobar suport en la línia o l’estructura, Vall Palou radicalitza els referents de les seves obres, dotant-les exclusivament d’autonomia cromàtica.
La gamma tonal que fa servir ha sigut un fil conductor que la diferencia amb evidència d’altres autors. A l’utilitzar colors freds, elimina qualsevol possibilitat al·legòrica de referents a la naturalesa, i és Així com la seva pintura pren un camí de propietat; és pintura que no vol seguir només per la seva derivació complaent de colors ben harmonitzats, sinó per la sensació d’ésser abstraccions postpictòriques, del temps present quan després del mestratge de pintors gegantins de la tradició passada resta encara la possibilitat expressiva de representar el subjecte sense forma.
Josep Miquel Garcia
Delegat d’arts plàstiques de la Generalitat de Catalunya
Diari El Segre