Natures
Albert Mercadé
De Vall Palou s’ha destacat la seva capacitat d’experimentació investigativa amb l’art abstracte: s’ha definit amb els termes espeleologia creativa o aventura investigativa. Ens adherim a aquesta percepció que es refereix a una actitud pictòrica de recerca envers un ric paisatge interior al qual Vall Palou no para de trobar-hi nous senders. És amb aquesta mateixa línia espeleolítica d’investigació plàstica que la pintora torna a aparèixer en aquesta exposició, ara amb noves obres sobre paper i fotogràfiques.
A Paisatges interiors, Vall Palou ens havia parlat en temps passats dels seus paisatges interiors, protagonitzats per taques atzaroses en primer pla que definien la seva personalitat més impersonal, sobre espais infinits, diàfans i sense horitzons. En aquesta ocasió el paisatge com a element natural apareix d’una manera molt més implícita. No volem dir que Vall Palou hagi entrat en un període d’imitació de la naturalesa. La representació paisatgística no suposa sempre una obertura vers el món natural sinó també –com han demostrat els surrealistes al segle XX, o els místics iranians durant l’edat mitjana– una profunda implicació amb el seu món interior, amb l’ull interior del qual parlaria Max Ernst
La pintora, per a l’ocasió, no només incorpora paisatges aquosos o boirosos laminats, rics en el contrast entre els colors que plasmen els celatges i les franges marítimes, sinó que en fotografia les seves taques (que són les seves visions, els seus pensaments), en digitalitza els propis traços. Potser allí on millor s’adverteix un pas endavant en les seves meditacions sobre la taca és amb la sèrie de gravats que ens presenta. En aquest cas sembla com si la pintora hagi invertit les seves constants compositives: el fons puja a la superfície i atrapa la taca, la qual, lluny d’escampar-se com una taca d’oli, es paralitza i s’enterenyina.
L’exposició a la Galeria Fidel Balaguer –la primera de la pintora lleidatana a l’espai del Consell de Cent– reflecteix d’una banda el nou camí emprès per Vall Palou per cercar els límits del seu art a través de noves tècniques, i de l’altra la voluntat d’explorar els límits sobre el seu leit motive, la taca, meditativa i abstracta, en aquesta ocasió a través de la seva relació amb un nou suport, el de la fotografia, i amb la descomposició desdibuixada del fons pictòric. Un desdoblament dels propis límits que implica una nova mirada meditativa vers nous horitzons.
Albert Mercadé
Historiador i crític d’art
Revista Bonart
Albert Mercadé
De Vall Palou s’ha destacat la seva capacitat d’experimentació investigativa amb l’art abstracte: s’ha definit amb els termes espeleologia creativa o aventura investigativa. Ens adherim a aquesta percepció que es refereix a una actitud pictòrica de recerca envers un ric paisatge interior al qual Vall Palou no para de trobar-hi nous senders. És amb aquesta mateixa línia espeleolítica d’investigació plàstica que la pintora torna a aparèixer en aquesta exposició, ara amb noves obres sobre paper i fotogràfiques.
A Paisatges interiors, Vall Palou ens havia parlat en temps passats dels seus paisatges interiors, protagonitzats per taques atzaroses en primer pla que definien la seva personalitat més impersonal, sobre espais infinits, diàfans i sense horitzons. En aquesta ocasió el paisatge com a element natural apareix d’una manera molt més implícita. No volem dir que Vall Palou hagi entrat en un període d’imitació de la naturalesa. La representació paisatgística no suposa sempre una obertura vers el món natural sinó també –com han demostrat els surrealistes al segle XX, o els místics iranians durant l’edat mitjana– una profunda implicació amb el seu món interior, amb l’ull interior del qual parlaria Max Ernst
La pintora, per a l’ocasió, no només incorpora paisatges aquosos o boirosos laminats, rics en el contrast entre els colors que plasmen els celatges i les franges marítimes, sinó que en fotografia les seves taques (que són les seves visions, els seus pensaments), en digitalitza els propis traços. Potser allí on millor s’adverteix un pas endavant en les seves meditacions sobre la taca és amb la sèrie de gravats que ens presenta. En aquest cas sembla com si la pintora hagi invertit les seves constants compositives: el fons puja a la superfície i atrapa la taca, la qual, lluny d’escampar-se com una taca d’oli, es paralitza i s’enterenyina.
L’exposició a la Galeria Fidel Balaguer –la primera de la pintora lleidatana a l’espai del Consell de Cent– reflecteix d’una banda el nou camí emprès per Vall Palou per cercar els límits del seu art a través de noves tècniques, i de l’altra la voluntat d’explorar els límits sobre el seu leit motive, la taca, meditativa i abstracta, en aquesta ocasió a través de la seva relació amb un nou suport, el de la fotografia, i amb la descomposició desdibuixada del fons pictòric. Un desdoblament dels propis límits que implica una nova mirada meditativa vers nous horitzons.
Albert Mercadé
Historiador i crític d’art
Revista Bonart