Angel Azpeitia
Vall Palou
En un ordre de preferències per l’artista, segurament ocupa el primer lloc la pròpia expressió, el reflex de la seva vida, sentiments i estats d’ànim. Però de seguida segueix la manera de manifestar-se, el mitjà amb que materialitza el debat emocional, que és ni més ni menys, el que abans rebem els espectadors, per dir-ho d’alguna manera, allò que ens transl.lada.
Ja en el camp de lo pictòric, al principi es situa el sistema –o més bé les diferents modalitats– amb que Vall Palou posa la pasta al mateix temps o quasi que les alternatives de color.
És obvi que es tracta de l’específica naturalesa de la pintura, sempre amb una altíssima ambigüetat –aristicitat, d’acord amb una teoria de la comunicació adequada al problema- que permet interpretacions molt diverses. Només més tard entren aspectes com els escasos elements compositius, el literari i per fi els nivells simbòlics.
No pretenc en absolut que no l’hi importi la petjada del llenguatge enraonat o escrit, ja que imatges i paraules comparteixen una mateixa poètica en Vall Palou. Podria explicar-nos el que sent o pateix per un o altre camí. Només cal fixar-se amb els títols. Però elegeix aquest i s’entrega a la seva feina com un acte d’amor que inclús el tinta d’un profund dramatisme. Penetra en el sustrat, s’endinsa a través de diferents recursos i texturacions. Sobreposa capes, n’aixeca alguna, descobreix veladores, utilitza “dripping”, traça gestos, executa arrastres, amassa remolins. A la vegada camina entre els difícils verts i rojos sangrants per arribar – en el que suposu les seves últimes teles- amb tocs més clàssics, quasi de museu i barrocs, de remota estirpe tenebrista. També avança cap a una sencillesa de forma i els motius es distribueixen, només fins a cert punt a zones en l’espai, vist abans com un tot informal.
El que em dit porta als problemes de representació. Sembla irrelevant que faci o no propostes abstractes, quan sempre ho és en certa mesura.Clar que trobem algunes disposicions de paisatges i canvia també l’escala en que l’obra es relaciona amb dades físiques externes. Segons quins casos pot basar-se en aludir a, ser una metáfora, simbolitzar. Respon a necessitats anímiques, a tristeses, tendreses o dolors de cada moment creatiu. Fonda i forta, Vall Palou ens enraona de calor i ímpetu, de foscors i presagis, de naturalesa i esperit, de principis i canvis. Des de les experiències individuals obté resultats de validès general. Visualment molt intensos.
Angel Azpeitia
Catedràtic d’Historia de l’Art
Heraldo de Aragón
Ja en el camp de lo pictòric, al principi es situa el sistema –o més bé les diferents modalitats– amb que Vall Palou posa la pasta al mateix temps o quasi que les alternatives de color.
És obvi que es tracta de l’específica naturalesa de la pintura, sempre amb una altíssima ambigüetat –aristicitat, d’acord amb una teoria de la comunicació adequada al problema- que permet interpretacions molt diverses. Només més tard entren aspectes com els escasos elements compositius, el literari i per fi els nivells simbòlics.
No pretenc en absolut que no l’hi importi la petjada del llenguatge enraonat o escrit, ja que imatges i paraules comparteixen una mateixa poètica en Vall Palou. Podria explicar-nos el que sent o pateix per un o altre camí. Només cal fixar-se amb els títols. Però elegeix aquest i s’entrega a la seva feina com un acte d’amor que inclús el tinta d’un profund dramatisme. Penetra en el sustrat, s’endinsa a través de diferents recursos i texturacions. Sobreposa capes, n’aixeca alguna, descobreix veladores, utilitza “dripping”, traça gestos, executa arrastres, amassa remolins. A la vegada camina entre els difícils verts i rojos sangrants per arribar – en el que suposu les seves últimes teles- amb tocs més clàssics, quasi de museu i barrocs, de remota estirpe tenebrista. També avança cap a una sencillesa de forma i els motius es distribueixen, només fins a cert punt a zones en l’espai, vist abans com un tot informal.
El que em dit porta als problemes de representació. Sembla irrelevant que faci o no propostes abstractes, quan sempre ho és en certa mesura.Clar que trobem algunes disposicions de paisatges i canvia també l’escala en que l’obra es relaciona amb dades físiques externes. Segons quins casos pot basar-se en aludir a, ser una metáfora, simbolitzar. Respon a necessitats anímiques, a tristeses, tendreses o dolors de cada moment creatiu. Fonda i forta, Vall Palou ens enraona de calor i ímpetu, de foscors i presagis, de naturalesa i esperit, de principis i canvis. Des de les experiències individuals obté resultats de validès general. Visualment molt intensos.
Angel Azpeitia
Catedràtic d’Historia de l’Art
Heraldo de Aragón