Composicions Madrid 2004
Arnau Puig
IMMERGIR-SE ALS ESPAIS DE VALL PALOU
Pintar, esculpir, a partir d’un moment donat poden esdevenir una necessitat per una persona. En altres temps quan això succeïa s’assistia a les acadèmies de Belles Arts per aprendre les formes correctes i socialment acceptables de satisfer aquella necessitat.
Com a conseqüència d’aquesta pràctica impulsiva inicial el resultat esdevenia una curosa imatge del que hi havia a l’entorn i, en els casos extrems, l’inconscient traïa l’executor de les figures i al bell mig de les línies més acurades i mimètiques apareixien els monstres, unes formes de difícil interpretació però que l’observador s’adonava que era per on la personalitat de l’autor havia traspuat.
El modernisme plàstic n’esdevindria l’exemple més fragant d’un art que es volia correcte en les formes però que de cap manera podia negligir les fretures dels neguits interns que havien impulsat determinades persones a dedicar-se a les arts en lloc de quedar-se redundes als saborosos fruits de la comoditat que pot proporcionar la dinàmica i emprenedora societat contemporània. Però és que qui sent la necessitat de pastar els seus neguits amb colors o de transformar-los en línies, o de convertir-los amb objectes, no troba sadollament en res més que en la pràctica de l’acció germinadora de resultats.
És per això que alguns dels més exigents artistes contemporanis han sobreposat a qualsevol altre condicionant de l’acció creadora plàstica el fet de l’acció directa, de la plasmació immediata del que sorgeix de la sensibilitat. La pràctica de l’art, no els crèdits socials per poder-s’hi dedicar, és el que avui s’exigeix per a l’acció plàstica. Tanmateix es necessita una valentia excepcional per dedicar-se a fer allò que no té cap crèdit social establert per ser admès, a no ser el del reconeixement d’alguna personalitat que així ho decidí i que se li ha acceptat.
En els nostres temps de la informació i de l’acceptació de les obres i actituds de qui se singularitza, les revistes i publicacions especialitzades ens assabenten de les obres i de les accions de les personalitats d’excepció. Vall Palou trobà en aquestes fons informatives l’autèntica orientació que havia d’assumir la seva necessitat expressiva plàstica. No li calia resseguir cap forma preestablerta ni reproduir res més que el que frapés la seva sensibilitat i s’acordés amb els goigs i desigs dels seus sentiments íntims. Els colors, les línies, els instruments per plasmar-los, seguirien els impulsos que els movien i dipositarien sobre el pla plàstic les cal·ligrafies de la seva sensibilitat.
Crear és heure-se-les amb els suports i amb els instruments amb els que hem de plasmar, convertir en objectes, les sensacions agradables, ingrates o feridores, però també les estrictament amables, amb les que ens enfrontem quan entrem en contacte amb el nostre entorn. Si es té sensibilitat d’artista l’entorn no és un magatzem on anem a cercar el que ens interessa sinó que, el que és al nostre abast, se’ns lliura com una ofrena total i constant perquè a cada moment ens sentim afectats, tinguem la necessitat d’expressar quina és la nostra relació amb el que ens envolta, relació que sempre és sentimental, d’afecció o de refús però el resultat plàstic mai és quelcom de negatiu o d’inert sinó que sempre és una presència ofensiva, confrontada.
Tot això Vall Palou vol mostrar-nos-ho, fer-nos-ho sentir com escau a una obra d’art: per mitjà de la pintura, a través del assemblage, fer-ho sensible amb el procediment del collage. Pintar –és un eufemisme acceptat quan es tracta de disposar uns elements cromàtics i matèrics sobre un pla– és llençar-se per mitjà de colors i matèries a l’exteriorització d’aquell motiu ignot que impulsa a fer-ho les capes successives de pintura i d’engruts matèrics estableixen els estrats de la nostra ànima. La blanor o la duresa del suport ens diuen què o com ho hem de fer perquè els instruments amb els que ho portem a cap sentin la necessitat d’actuar amb suavitat o de fer-ho amb energia; cada situació concreta té la seva importància i assumeix la responsabilitat en la percepció i comunicació final.
Els mitjans i els procediments són presents, comminatoris, imperatius per a cada decisió de la voluntat creativa ells, tant com els sentiments i les emocions regeixen el fer de l’obra. L’espai de l’acció plàstica (all over) pot esdevenir un espai sense límits atès que la pinzellada o l’espàtula el recorren fins que el suport és el de l’espai immaterial, en el que l’art deixa de tenir sentit perquè es confon amb la natura.
Tanmateix l’acció inicial de les veladures, o la insistència manual sobre els engruts, havia inscrit en el suport les emocions fugisseres, o recalcitrants i persistents, que l’acció nerviosa de la mà dipositava a l’espai que ha d’esdevenir no només una dicció molt personalitzada de l’artista sinó també l’arcà de la inalterabilitat dels sentiments. També l’artista molt sovint es complau en permetre que tant els colors com les matèries treballin soles (dripping) perquè a l’art –tots els creadors ho saben– l’atzar i l’espontaneïtat són, ells mateixos grans creadors, atès a que per a la seva acció parteixen d’una voluntat que potser no s’havia acabat de concretar; aquell atzar aporta moltes explicacions que potser no ens hauríem atrevit plasmar.
Un altre dels recursos meravellosos a l’abast de l’artista contemporani el tenim en el collage: introduir a l’espai plàstic un element que com procediment, sempre quedarà extern però que com expressió de sentiments i de voluntats ens oferirà el que calia per convertir l’artifici en el discurs més adequat. De tres tipus de collage se serveix Vall Palou: un d’espontani, que introdueix a l’obra allò real humà i sentit que mai voldria que se li escapés; l’altre tipus de collage és per construir l’escena plàstica i el material utilitzat pot obeir només a unes exigències estrictes i pròpies d’un sistema formal compositiu que l’artista en cada moment i ocasió decideix quin és; el tercer tipus de collage és una recuperació plàsticament necessària d’uns elements naturals a la realitat negligibles però de cap manera per l’impacte que en un moment donat causaren a la sensibilitat de l’artista.
Tot això actuant des de la força i de la imperativitat de l’espàtula que furga, excava a la recerca del que després de fet es volia amagar, però que la sensibilitat i la consciència creadora volen en tot moment que sigui present, que llenci el seu crit plàstic, que és una de les formes més contundents d’existir. La prova: la mateixa història de la humanitat.
Un artista sempre pot acabar dient que s’ha donat compte de moltes coses de les que no busca l’acord perquè es nega acceptar les evidències. L’art és aquesta contradicció que acaba sempre imposant-se per fer valer tot el que era inacceptable.
Si ho volem esbrinar tot seguint l’obra plàstica de Vall Palou, comenceu a mirar immergint-vos-hi; primer trobareu el plaer dels sentits, després vindrà la satisfacció emocional. Qualsevol altra cosa diferent ja dependrà de vosaltres tot sols i sense l’art.
Arnau Puig
Filòsof i crític d’art
Catàleg de l’exposició
Arnau Puig
IMMERGIR-SE ALS ESPAIS DE VALL PALOU
Pintar, esculpir, a partir d’un moment donat poden esdevenir una necessitat per una persona. En altres temps quan això succeïa s’assistia a les acadèmies de Belles Arts per aprendre les formes correctes i socialment acceptables de satisfer aquella necessitat.
Com a conseqüència d’aquesta pràctica impulsiva inicial el resultat esdevenia una curosa imatge del que hi havia a l’entorn i, en els casos extrems, l’inconscient traïa l’executor de les figures i al bell mig de les línies més acurades i mimètiques apareixien els monstres, unes formes de difícil interpretació però que l’observador s’adonava que era per on la personalitat de l’autor havia traspuat.
El modernisme plàstic n’esdevindria l’exemple més fragant d’un art que es volia correcte en les formes però que de cap manera podia negligir les fretures dels neguits interns que havien impulsat determinades persones a dedicar-se a les arts en lloc de quedar-se redundes als saborosos fruits de la comoditat que pot proporcionar la dinàmica i emprenedora societat contemporània. Però és que qui sent la necessitat de pastar els seus neguits amb colors o de transformar-los en línies, o de convertir-los amb objectes, no troba sadollament en res més que en la pràctica de l’acció germinadora de resultats.
És per això que alguns dels més exigents artistes contemporanis han sobreposat a qualsevol altre condicionant de l’acció creadora plàstica el fet de l’acció directa, de la plasmació immediata del que sorgeix de la sensibilitat. La pràctica de l’art, no els crèdits socials per poder-s’hi dedicar, és el que avui s’exigeix per a l’acció plàstica. Tanmateix es necessita una valentia excepcional per dedicar-se a fer allò que no té cap crèdit social establert per ser admès, a no ser el del reconeixement d’alguna personalitat que així ho decidí i que se li ha acceptat.
En els nostres temps de la informació i de l’acceptació de les obres i actituds de qui se singularitza, les revistes i publicacions especialitzades ens assabenten de les obres i de les accions de les personalitats d’excepció. Vall Palou trobà en aquestes fons informatives l’autèntica orientació que havia d’assumir la seva necessitat expressiva plàstica. No li calia resseguir cap forma preestablerta ni reproduir res més que el que frapés la seva sensibilitat i s’acordés amb els goigs i desigs dels seus sentiments íntims. Els colors, les línies, els instruments per plasmar-los, seguirien els impulsos que els movien i dipositarien sobre el pla plàstic les cal·ligrafies de la seva sensibilitat.
Crear és heure-se-les amb els suports i amb els instruments amb els que hem de plasmar, convertir en objectes, les sensacions agradables, ingrates o feridores, però també les estrictament amables, amb les que ens enfrontem quan entrem en contacte amb el nostre entorn. Si es té sensibilitat d’artista l’entorn no és un magatzem on anem a cercar el que ens interessa sinó que, el que és al nostre abast, se’ns lliura com una ofrena total i constant perquè a cada moment ens sentim afectats, tinguem la necessitat d’expressar quina és la nostra relació amb el que ens envolta, relació que sempre és sentimental, d’afecció o de refús però el resultat plàstic mai és quelcom de negatiu o d’inert sinó que sempre és una presència ofensiva, confrontada.
Tot això Vall Palou vol mostrar-nos-ho, fer-nos-ho sentir com escau a una obra d’art: per mitjà de la pintura, a través del assemblage, fer-ho sensible amb el procediment del collage. Pintar –és un eufemisme acceptat quan es tracta de disposar uns elements cromàtics i matèrics sobre un pla– és llençar-se per mitjà de colors i matèries a l’exteriorització d’aquell motiu ignot que impulsa a fer-ho les capes successives de pintura i d’engruts matèrics estableixen els estrats de la nostra ànima. La blanor o la duresa del suport ens diuen què o com ho hem de fer perquè els instruments amb els que ho portem a cap sentin la necessitat d’actuar amb suavitat o de fer-ho amb energia; cada situació concreta té la seva importància i assumeix la responsabilitat en la percepció i comunicació final.
Els mitjans i els procediments són presents, comminatoris, imperatius per a cada decisió de la voluntat creativa ells, tant com els sentiments i les emocions regeixen el fer de l’obra. L’espai de l’acció plàstica (all over) pot esdevenir un espai sense límits atès que la pinzellada o l’espàtula el recorren fins que el suport és el de l’espai immaterial, en el que l’art deixa de tenir sentit perquè es confon amb la natura.
Tanmateix l’acció inicial de les veladures, o la insistència manual sobre els engruts, havia inscrit en el suport les emocions fugisseres, o recalcitrants i persistents, que l’acció nerviosa de la mà dipositava a l’espai que ha d’esdevenir no només una dicció molt personalitzada de l’artista sinó també l’arcà de la inalterabilitat dels sentiments. També l’artista molt sovint es complau en permetre que tant els colors com les matèries treballin soles (dripping) perquè a l’art –tots els creadors ho saben– l’atzar i l’espontaneïtat són, ells mateixos grans creadors, atès a que per a la seva acció parteixen d’una voluntat que potser no s’havia acabat de concretar; aquell atzar aporta moltes explicacions que potser no ens hauríem atrevit plasmar.
Un altre dels recursos meravellosos a l’abast de l’artista contemporani el tenim en el collage: introduir a l’espai plàstic un element que com procediment, sempre quedarà extern però que com expressió de sentiments i de voluntats ens oferirà el que calia per convertir l’artifici en el discurs més adequat. De tres tipus de collage se serveix Vall Palou: un d’espontani, que introdueix a l’obra allò real humà i sentit que mai voldria que se li escapés; l’altre tipus de collage és per construir l’escena plàstica i el material utilitzat pot obeir només a unes exigències estrictes i pròpies d’un sistema formal compositiu que l’artista en cada moment i ocasió decideix quin és; el tercer tipus de collage és una recuperació plàsticament necessària d’uns elements naturals a la realitat negligibles però de cap manera per l’impacte que en un moment donat causaren a la sensibilitat de l’artista.
Tot això actuant des de la força i de la imperativitat de l’espàtula que furga, excava a la recerca del que després de fet es volia amagar, però que la sensibilitat i la consciència creadora volen en tot moment que sigui present, que llenci el seu crit plàstic, que és una de les formes més contundents d’existir. La prova: la mateixa història de la humanitat.
Un artista sempre pot acabar dient que s’ha donat compte de moltes coses de les que no busca l’acord perquè es nega acceptar les evidències. L’art és aquesta contradicció que acaba sempre imposant-se per fer valer tot el que era inacceptable.
Si ho volem esbrinar tot seguint l’obra plàstica de Vall Palou, comenceu a mirar immergint-vos-hi; primer trobareu el plaer dels sentits, després vindrà la satisfacció emocional. Qualsevol altra cosa diferent ja dependrà de vosaltres tot sols i sense l’art.
Arnau Puig
Filòsof i crític d’art
Catàleg de l’exposició