Joan Manel Nadal Gaya
Blancs
DE NOU, VALL PALOU
Ja se que ella no estarà d’acord amb algunes de les coses que diré. Però jo he explicat moltes vegades que aquestes línees no tenen més objecte que comunicar, a qui tingui la paciència de llegir-les, les impressions d’un desocupat vianant que s’atura davant d’unes obres plàstiques que l’artista ha produït per la seva pròpia satisfacció però també per tractar de comunicar-ho als demés. Per a que ells treguin les conclusions que els sembli.
I avui, aquest vianant davant de les teles exposades per Teresa Vall a la Galeria Collage troba en elles variacions de forma i també de fons que pensa que es poden fer notar.
L’artista que sempre ha destacat per l’ús generós del color, ha titulat la seva mostra amb el breu nom de Blancs. I, efectivament, el blanc és el gran protagonista d’aquesta nova col·lecció. Un blanc, però que és conseqüència del treball d’una persona acostumada al rigorós tractament del color i sap donar a aquelles teles una especial expressivitat, potenciada per uns simples traços foscos que donen ordre i sentit a tota l’obra. En conjunt, doncs, es presenta una inesperada uniformitat color i estètica que la diferencien de les seves anteriors manifestacions.
Però jo crec també –vet aquí la possible dissidència– que existeix una novetat de fons que em sembla indiscutible. Vall Palou en les seves últimes obres emprèn potser sense saber-ho, potser sense voler-ho, una segura marxa cap a la figuració, insinuada en anteriors ocasions tot i que més nova ara.
L’artista, segurament de manera encara subconscient, ha traçat, com hem dit, uns àgils dibuixos que a l’espectador inevitablement, li suggereixen vaixells vells, aus lleugers, el món real en definitiva.
I quan en aquesta exposició trenca amb tres petites teles el seu compromís amb el blanc, aquelles obres semblen, sens dubte, paisatges. Potser paisatges somiats, però paisatges. Són, doncs, una sèrie d’obres que ens fan somiar amb realitats i que ens parlen també de la intuïció i bon gust de la direcció de la sala a l’hora d’escollir els seus col·laboradors.
Joan Manel Nadal Gaya
Crític d’Art
Diari La Manyana
Ja se que ella no estarà d’acord amb algunes de les coses que diré. Però jo he explicat moltes vegades que aquestes línees no tenen més objecte que comunicar, a qui tingui la paciència de llegir-les, les impressions d’un desocupat vianant que s’atura davant d’unes obres plàstiques que l’artista ha produït per la seva pròpia satisfacció però també per tractar de comunicar-ho als demés. Per a que ells treguin les conclusions que els sembli.
I avui, aquest vianant davant de les teles exposades per Teresa Vall a la Galeria Collage troba en elles variacions de forma i també de fons que pensa que es poden fer notar.
L’artista que sempre ha destacat per l’ús generós del color, ha titulat la seva mostra amb el breu nom de Blancs. I, efectivament, el blanc és el gran protagonista d’aquesta nova col·lecció. Un blanc, però que és conseqüència del treball d’una persona acostumada al rigorós tractament del color i sap donar a aquelles teles una especial expressivitat, potenciada per uns simples traços foscos que donen ordre i sentit a tota l’obra. En conjunt, doncs, es presenta una inesperada uniformitat color i estètica que la diferencien de les seves anteriors manifestacions.
Però jo crec també –vet aquí la possible dissidència– que existeix una novetat de fons que em sembla indiscutible. Vall Palou en les seves últimes obres emprèn potser sense saber-ho, potser sense voler-ho, una segura marxa cap a la figuració, insinuada en anteriors ocasions tot i que més nova ara.
L’artista, segurament de manera encara subconscient, ha traçat, com hem dit, uns àgils dibuixos que a l’espectador inevitablement, li suggereixen vaixells vells, aus lleugers, el món real en definitiva.
I quan en aquesta exposició trenca amb tres petites teles el seu compromís amb el blanc, aquelles obres semblen, sens dubte, paisatges. Potser paisatges somiats, però paisatges. Són, doncs, una sèrie d’obres que ens fan somiar amb realitats i que ens parlen també de la intuïció i bon gust de la direcció de la sala a l’hora d’escollir els seus col·laboradors.
Joan Manel Nadal Gaya
Crític d’Art
Diari La Manyana