L’harmònica expressió dels sentiments
Josep Miquel Garcia
VALL PALOU CAMP DE COLORS
Els pintors informalistes i els expressionistes abstractes van deslliurar la pintura de la representació, però especialment d’una coherència metodològica. Al sentir-se no condicionats a un procés elaborat o premeditat, la seva descoberta va ser realment revulsiva. L’artista coneixia l’inici, però no el final, l’accident i l’atzar guiaven la mà i el pinzell, sense l’ús de la raó. No existeix proposta més lliure per a la pintura que aquesta en que els llindars són oberts i l’acció guia el procés i el resultat. La pintura esdevé així el seu rastre i el seu testimoni emfatitzant una superficie que recupera el protagonisme del fons de quadre com a motiu i com a tema. De totes les aportacions del segle, la del informalisme és la porta més llunyana en les seves perspectives i el camí més subjectiu.
Evidentment no es tracta d’una porta tancada ni de una finestra entreoberta, si no d’un referent en el qual resituar-se. La seva vigència és tan pròpia com actual. La pintura de Vall Palou que aquests dies ha exposat a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs està impregnada d’aquesta tradició contemporània i em beu amb l’energia de qui desvela el seu sistema.
Pintar sense el viatge preconcebut, deixant-se anar per a la fruïció de tacar la superficie i construint composicions abstractes permet l’exercici pulsional de l’abstracció més atzarosa. Conèixer els mecanismes de l’ofici per delimitar una realitat sense forma que remet a sensacions i camps de colors onírics i surreals, imaginaris i imaginats.
El color és la base d’aquestes quinze pintures de format considerable. Un espectre cromàtic especial sense concessions a l’estètica, tot el contrari, estan establerts en una gamma de tonalitats fredes, que armonitzen la sèrie i la situen en una voluntat de portar el color a una radicalitat i autonomia que particularitzi encara més la seva condició pictòrica. Sense arguments de pura placidesa visual, aquestes pintures obliguen a situar-les en el seu marc referencial d’allò que el segle ja ha sondejat a través d’autors que comparteixen les seves inquietuds, extraient encara batecs de possibilitat expressiva.
La lectura i la comprensió pot ser autònoma de la voluntat de l’artista. Si ella ha utilitzat una acció palesa en la superficie de la tela, l’espectador pot establir deduccions pròpies d’organicismes plàstics, capvespres de paisatges, textures cosmològiques que il.lustren l’exercici de Leonardo da Vinci de descobrir imatges en els murs humits, envellits i informes. Establerta com una superficie que estableix en si mateixa, el seu procés, i recòrrer l’acumulació d’accidents… els regalims que dibuixen formes i estructures, el dripping, el collage, els procediments mixtos, i el rebuig de tècniques d’aigua i oli.
De totes les exposicions precedents de l’artista a la nostra ciutat a la Galeria Armengol Menen l’any 1996, a Indecor l’any 1997 i a la Sala del Col.legi d’Arquitectes l’any 1998 és aquesta la mostra amb més abast i ambició d’una pintora lleidatana que s’esforça per reivindicar els atributs de la pintura.
Josep Miquel Garcia
Delegat d’arts plàstiques de la Generalitat de Catalunya
Diari El Segre
Josep Miquel Garcia
VALL PALOU CAMP DE COLORS
Els pintors informalistes i els expressionistes abstractes van deslliurar la pintura de la representació, però especialment d’una coherència metodològica. Al sentir-se no condicionats a un procés elaborat o premeditat, la seva descoberta va ser realment revulsiva. L’artista coneixia l’inici, però no el final, l’accident i l’atzar guiaven la mà i el pinzell, sense l’ús de la raó. No existeix proposta més lliure per a la pintura que aquesta en que els llindars són oberts i l’acció guia el procés i el resultat. La pintura esdevé així el seu rastre i el seu testimoni emfatitzant una superficie que recupera el protagonisme del fons de quadre com a motiu i com a tema. De totes les aportacions del segle, la del informalisme és la porta més llunyana en les seves perspectives i el camí més subjectiu.
Evidentment no es tracta d’una porta tancada ni de una finestra entreoberta, si no d’un referent en el qual resituar-se. La seva vigència és tan pròpia com actual. La pintura de Vall Palou que aquests dies ha exposat a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs està impregnada d’aquesta tradició contemporània i em beu amb l’energia de qui desvela el seu sistema.
Pintar sense el viatge preconcebut, deixant-se anar per a la fruïció de tacar la superficie i construint composicions abstractes permet l’exercici pulsional de l’abstracció més atzarosa. Conèixer els mecanismes de l’ofici per delimitar una realitat sense forma que remet a sensacions i camps de colors onírics i surreals, imaginaris i imaginats.
El color és la base d’aquestes quinze pintures de format considerable. Un espectre cromàtic especial sense concessions a l’estètica, tot el contrari, estan establerts en una gamma de tonalitats fredes, que armonitzen la sèrie i la situen en una voluntat de portar el color a una radicalitat i autonomia que particularitzi encara més la seva condició pictòrica. Sense arguments de pura placidesa visual, aquestes pintures obliguen a situar-les en el seu marc referencial d’allò que el segle ja ha sondejat a través d’autors que comparteixen les seves inquietuds, extraient encara batecs de possibilitat expressiva.
La lectura i la comprensió pot ser autònoma de la voluntat de l’artista. Si ella ha utilitzat una acció palesa en la superficie de la tela, l’espectador pot establir deduccions pròpies d’organicismes plàstics, capvespres de paisatges, textures cosmològiques que il.lustren l’exercici de Leonardo da Vinci de descobrir imatges en els murs humits, envellits i informes. Establerta com una superficie que estableix en si mateixa, el seu procés, i recòrrer l’acumulació d’accidents… els regalims que dibuixen formes i estructures, el dripping, el collage, els procediments mixtos, i el rebuig de tècniques d’aigua i oli.
De totes les exposicions precedents de l’artista a la nostra ciutat a la Galeria Armengol Menen l’any 1996, a Indecor l’any 1997 i a la Sala del Col.legi d’Arquitectes l’any 1998 és aquesta la mostra amb més abast i ambició d’una pintora lleidatana que s’esforça per reivindicar els atributs de la pintura.
Josep Miquel Garcia
Delegat d’arts plàstiques de la Generalitat de Catalunya
Diari El Segre