Vall Palou Obra recent
Mireia Guillaumes
VALL PALOU: ESPELEOLOGIA PICTÒRICA
Qualsevol viatge pel color i la pintura pot emprendre diversos camins: es pot decidir si el color ha de determinar la forma, quin nivell d’abstracció o de realisme s’és capaç d’assumir o fins a quin punt cada pas en el suport plàstic és en realitat una experimentació constant amb les possibilitats de ser espontani, en un medi que precisament no permet gaires penediments.
De tots aquests camins, els possibles i els desitjables, els que han estat traslladats ja sobre el suport o els que resten encara per descobrir en el pinzell d’olis, acrílics o aquarel·les, es diria que l’autoexigència de l’artista Vall Palou (Lleida) ha escollit aquells que li permeten l’expressió directa sense perdre la base rellevant.
FOTOGRAMES. Fem un exercici visual i contemplem les obres d’aquesta exposició no de manera individual sinó com una seqüència ràpida de plans, una peça darrere l’altra alternativament sense pausa intermèdia, i es veurà fàcilment la capacitat de transformació de la seva paleta, com la línia en moviment passa d’una obra a l’altra versificant la més àmplia gamma d’un mateix to de color i com, en definitiva, les obres de Vall Palou són absolutament conscients de la mirada d’un espectador voraç d’imatges, acostumat a les pantalles cinematogràfiques i als píxels informàtics.
Per això, un cop contemplades les obres com un conjunt continuat i lligat de poesia colorística, fixem-nos com la sorpresa ve precisament en veure les obres de manera individual, ja que sembla com si l’artista hagués volgut en les seves pintures fer exactament el procés invers, desentrellar els píxels pictòrics, redescobrir el color en el seu origen i, amb la intenció d’educar novament la mirada, retornar l’espectador no al color embrionari –això ja ho feren al seu moment artistes com Miró o Mondrian–, ni tampoc potenciar les lectures monocromes a la manera de Rothko, sinó oferir a l’espectador la base des de la qual ser capaç de tornar a discernir es diria que tots i cadascun dels matisos colorístics, fotograma a fotograma.
EL TERRENY. Si sumem aquesta intenció als gravats, esgrafiats, raspats, textures, veladures, drippings subtils que l’artista incorpora a les seves peces, es descobrirà que la poesia només és aparent i el lirisme no és el més rellevant. La seva sensibilitat no té res d’ensucrada; Vall Palou ofereix un vertader joc de tensions entre l’abstracció i la matèria, una experimentació que va a les arrels pictòriques i planteja debats entorn de la puresa natural de la tècnica, per utilitzar alhora la tècnica per crear debats naturals. D’aquí s’explica que recentment s’hagi provat també en el medi fotogràfic, en aquest cas fragments de natura que aconsegueixen protagonisme gràcies a una visió entre nostàlgica, matèrica, crítica i fragmentària de l’entorn més immediat.
Sigui quina sigui la tècnica emprada, el cert és que les obres de Vall Palou respiren, el pulmó no és altre que una investigació constant, l’òrgan indispensable per explicar la seva evolució al llarg d’una trajectòria nacional i internacional que escodrinya els terrenys pictòrics per capes, tenint en compte les sedimentacions, els medis aquosos i els substrats, amb l’objectiu d’arribar a l’ànima de la matèria i del pinzell. Vall Palou no només pinta, la seva és una tasca encara latent d’espeleologia creativa.
Mireia Guillaumes
Historiadora i crítica d’art i curadora independent
Revista Bonart
Mireia Guillaumes
VALL PALOU: ESPELEOLOGIA PICTÒRICA
Qualsevol viatge pel color i la pintura pot emprendre diversos camins: es pot decidir si el color ha de determinar la forma, quin nivell d’abstracció o de realisme s’és capaç d’assumir o fins a quin punt cada pas en el suport plàstic és en realitat una experimentació constant amb les possibilitats de ser espontani, en un medi que precisament no permet gaires penediments.
De tots aquests camins, els possibles i els desitjables, els que han estat traslladats ja sobre el suport o els que resten encara per descobrir en el pinzell d’olis, acrílics o aquarel·les, es diria que l’autoexigència de l’artista Vall Palou (Lleida) ha escollit aquells que li permeten l’expressió directa sense perdre la base rellevant.
FOTOGRAMES. Fem un exercici visual i contemplem les obres d’aquesta exposició no de manera individual sinó com una seqüència ràpida de plans, una peça darrere l’altra alternativament sense pausa intermèdia, i es veurà fàcilment la capacitat de transformació de la seva paleta, com la línia en moviment passa d’una obra a l’altra versificant la més àmplia gamma d’un mateix to de color i com, en definitiva, les obres de Vall Palou són absolutament conscients de la mirada d’un espectador voraç d’imatges, acostumat a les pantalles cinematogràfiques i als píxels informàtics.
Per això, un cop contemplades les obres com un conjunt continuat i lligat de poesia colorística, fixem-nos com la sorpresa ve precisament en veure les obres de manera individual, ja que sembla com si l’artista hagués volgut en les seves pintures fer exactament el procés invers, desentrellar els píxels pictòrics, redescobrir el color en el seu origen i, amb la intenció d’educar novament la mirada, retornar l’espectador no al color embrionari –això ja ho feren al seu moment artistes com Miró o Mondrian–, ni tampoc potenciar les lectures monocromes a la manera de Rothko, sinó oferir a l’espectador la base des de la qual ser capaç de tornar a discernir es diria que tots i cadascun dels matisos colorístics, fotograma a fotograma.
EL TERRENY. Si sumem aquesta intenció als gravats, esgrafiats, raspats, textures, veladures, drippings subtils que l’artista incorpora a les seves peces, es descobrirà que la poesia només és aparent i el lirisme no és el més rellevant. La seva sensibilitat no té res d’ensucrada; Vall Palou ofereix un vertader joc de tensions entre l’abstracció i la matèria, una experimentació que va a les arrels pictòriques i planteja debats entorn de la puresa natural de la tècnica, per utilitzar alhora la tècnica per crear debats naturals. D’aquí s’explica que recentment s’hagi provat també en el medi fotogràfic, en aquest cas fragments de natura que aconsegueixen protagonisme gràcies a una visió entre nostàlgica, matèrica, crítica i fragmentària de l’entorn més immediat.
Sigui quina sigui la tècnica emprada, el cert és que les obres de Vall Palou respiren, el pulmó no és altre que una investigació constant, l’òrgan indispensable per explicar la seva evolució al llarg d’una trajectòria nacional i internacional que escodrinya els terrenys pictòrics per capes, tenint en compte les sedimentacions, els medis aquosos i els substrats, amb l’objectiu d’arribar a l’ànima de la matèria i del pinzell. Vall Palou no només pinta, la seva és una tasca encara latent d’espeleologia creativa.
Mireia Guillaumes
Historiadora i crítica d’art i curadora independent
Revista Bonart